2.9.17

Octobre en France!!!

CAT (Comunicat de premsa)
Exposicions del 10 artistes seguint un recorregut a peu pel centre del poble.
Al voltant del tema "La part oculta del real", et faran descobrir la riquesa de la seva oferta artística a través de diferents tècniques (pintura, collage, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo interactiu, dibuix, disseny gràfic).
Els artistes que s'han seleccionat per a aquesta primera edició ens enfronten, cada un a la seva manera, a la seva percepció de la realitat.
Alguns ens ofereixen una visió reconfortant, fins i tot familiar, altres ens arrosseguen fins més enllà del visible i ens conviden a un viatge que desdibuixa les referències habituals i pertorba la mirada.
Creadors de móns, busquen, mitjançant visions multiformes, penetrar en aquesta realitat descompensada. Ens porten a un món increïble, impossible i tot i així  real.
Ens mostren l'invers del mirall i ens conviden a compartir el que s'hi amaga: "La part oculta del real".
Amb Darkimey, Rai Escalé, Tarik Essalhi, Matthieu Fappani, Sarah Malan, Véronique Matteudi, Nana Tonnellier, Géraldine Villemain, Juliette Virlet, Anzu Wicks.

LINK: Artistes de la biennale populaire d'arts visuels
ENG (Press release)

17.8.17

2017 fins ara (3). Morts a Barcelona.


Estem bé
Estamos bien.
We're ok.

El desenllaç de les nostres mudances no pensava detallar-lo aquí, però ha acabat sent tan simbòlic que fa por, i encara rumio la coincidència i com hauria d'arxivar-la,. Millor no gosar interpretar-la.
Avui hem estat a Barcelona. Avui per fi firmàvem la venda de la casa a un Notari a Diagonal i Rambla Catalunya. Una cerimònia horrible, però molt menys que quan ets a l'altra banda de la taula.
Fi de trajecte. Últim entrebanc fàcil quan sents el mànec de la paella ben agafat. Mantenir el tipu un parell d'hores, cash it out i feliços cap al tros. Sospirar fort i no celebrar-ho gaire, però sentint clars la felicitat i l'alleujament. Gutbai La Caixa i les seves mesquineses amb els hipotecats i els autònoms.

Sortint hem fet un mos al Bauma, ja tard, que'ns ha semblat el millor lloc-casa proper per celebrar-hi l'adéu sense aspavientus la K i jo. I acomiadar tota una vida a Barna amb una cerimònia íntima, improvisada i modesta. Just una canya i una hamburguesa a la terrassa. I després sortir silenciosament per la porteta falsa, un dijous d'agost, en cotxe, cap a Bellavista, per la Diagonal, com sempre, però ja com ex-residents.

Mitja hora abans de l'atemptat passàvem el peatge de Martorell.
De veritat que no ens calia la mascletà final, cabrons fanàticsdemerda.

23.7.17

2017 fins ara (2). Adéu Barcelona. L'expulsió del temple.

Sobre l'expulsió silenciosa dels artistes de la ciutat superdemanada també està bé parlar-ne.
A Barcelona s'ha acabat tenir un taller i un lloc on viure.
I només un un lloc on viure, aviat.
I així, la diàspora silenciosa d'artistes continua. I la de barcelonins en general, és clar.

Que d'en sec tothom (del món, no et pensis) vulgui que t'apartis una mica més per plantar-hi un altre parasol, diuen que no és culpa de ningú. Que és llei de vida i que llei d'oferta i demanda man(d)a.

Al sud hi falta gent.
En l'òrbita de les reflexions que feia fa poc sobre la dolçor de la 'soledat entre molts' i l'evolució de la pròpia 'presència social', aquest any hem confirmat el camí que vem començar amb la Katy, la meva companya de vida, anant-nos-en a viure a comarques.
Després de vora tres anys ja fora, comprovant-ne els avantatges, hem cremat les naus i ens hem venut la casa de Barcelona. Ja està fet i ja som fora, i per sempre, sembla.

4.7.17

Heliumcowboy Group Show @ Hamburg



CAT
La setmana que ve s'inaugura a Hamburg una colectiva monstre, pel 15è aniversari de la galeria Heliumcowboy Artspace. Hi serem el Milos Koptak, Miroir Noir i jo mateix@. Estarem entre grans artistes americans i europeus :)). De fet ja vem participar a la col·lectiva del 5è aniversari, fa 10 anys, poc després d'haver fet les primeres peces junts. Hi posarem peces de la col·lecció de Cecilisme, que sempre queden i es venen bé.
I una petita núvia de Miroir Noir. 
'Mr. Chardin as a monkey', M.K.
'Hipomenes and Atalanta as a Dwarf Trans Centaur' with Guido Reni, R.E.
CAST
 La semana que viene se inaugura en Hamburgo una colectiva monstruo, para celebrar el 15º aniversario de la galería Heliumcowboy Artspace. Estaremos Milos Koptak, Miroir Noir y yo mism@, entre grandes artistas americanos y europeos :)). De hecho ya participamos en la colectiva del 5º aniversario, hace 10 años, al poco de haber hecho las primeras piezas juntos con Milos. Pondremos piezas de la colección de Cecilismo, que siempre quedan y se venden bien. 
ENG 
Next week opens a monster group show in Hamburg, it's Heliumcowboy Artspace 15th anniversary. We will be be showing one piece each: Milos Koptak, Miroir Noir and myself. We'll be among great American and European artists, some of them good friends too :)). In fact, we already took part in the 5th anniversary group show, 10 years ago, shortly after having started our collaboration with Milos. We will show pieces of the Cecilismus collection, always appealing for the newcomers.
Vampyr Nevesta, M.N.

23.6.17

MN Nudes

CAT
Els últims mesos, amb els Miroir Noir, i després de divertir-nos i afluixar-nos una mica, els dos anys passats, treballant en les darreres sèries de paisatges, hem començat una sèrie de nus.
Un altre cop a nedar per les formes de cos humà. Plaer i dolor assegurats pel pintor.
Vam pintar-les en paper d'aiguafort gruixut, ben mullable, un material amb el que no solem treballar. El paper és tan expressiu i pintant-hi dóna sensacions tan diferentes que la tela. Com a mínim per nosaltres, la tela és un camp de batalla on ens enfrontem amb centenars de capes i assajos superposats. Quan burxes damunt el paper, has d'estar molt més atent a les primeres etapes d'expressivitat, i ser més segur i reflexiu amb la pinzellada, amb el gest o la taca. Fins i tot el rentat, que és una de les nostres maneres de resoldre algunes situacions pictòriques límit, es resol d'una manera tant diferent.
Ha sigut un exercici a bastament zen, molt agraït després dels jecs d'hòsties que ens hem fomut pintant junts i exaltats durant aquests deu anys.

ESP
Con Miroir Noir, después de divertirnos y aflojarnos un poco trabajando en las últimas series de paisajes, hemos empezado una serie de desnudos. Otra vez a nadar por las formas de cuerpo humano. Placer y dolor asegurados para el pintor.
Las pintamos en papel de aguafuerte,bien gordo, bien mojable, un material con el que no solemos trabajar. El papel es tan expresivo y da sensaciones tan diferentes de la tela. Como mínimo para nosotros, la tela es un campo de batalla donde nos enfrentamos con centenares de capas y inacabables ensayos superpuestos. Cuando nadas encima el papel, tienes que estar mucho más atento a la expresividad de los  primeros trazos,  y procurar ser más seguro con la pincelada, o con el gesto, o hasta con la mancha. Incluso el lavado, que es una de nuestras maneras de resolver algunas situaciones pictóricas límite, resulta tan de otra manera. Un ejercicio zen, después de las hondonadas de hostias que nos hemos repartido pintando juntos (y exaltados) durante estos diez años.


ENG 
After our relaxing time at the 'Nocturno' and 'Flores ex parte' series, we've started a series of fresh nudes. It was painted on luxury etching paper, a material we usually don't work with. Paper is a so expressive and different sensation than canvases can ever be. At least for us, canvas is a never ending battle of hundreds of layers and essays. When on paper, one must be much more attentive to the first stages of expressivity, and be more sure on the brushstrokes. Quite a zen exercise after the battles we've had on canvas. On a side note, thanks to the great slovak illustrator Mme. ?itecova. She gave us a full 100's pack of them as she decided she wouldn't be using them.
Please visit MN web for more

5.5.17

Bratislava working meeting (2-2017)

 
CAT 
Com vam fer en el viatge anterior, també vam passar una setmana a l'estudi per continuar amb l'exploració de noves formes de pintar el cos humà. Vam pensar dir-li a aquesta sèrie ' Peep Xou', que probablement és massa obvi, però aquest era l'objectiu. Per descomptat, ens vam divertir molt. Encara que hi hagi una mica de post-producció pendent (diguem-li finissage) (i fer millors fotos també), aquí podeu veure per on va la cosa. Després vem continuar cap a Perlhimov, a Txèquia, per inaugurar l'expo que teniem a Dub Gallery.
 
ESP 
Como hicimos en el viaje anterior, también pasamos una semana en el estudio para continuar con la exploración de nuevas formas de pintar el cuerpo humano. Pensamos en llamar a esta serie ' Peep Show ', que es probablemente demasiado obvio, pero ese era el objetivo. Por supuesto, nos divertimos mucho. Aunque hay algo de post-producción pendiente (llamémosle finissage) (y mejores fotos también), aquí podeis ver por donde van los tiros.
 
ENG
As we did in the previous trip, we also spent a week in the studio to continue with the exploration of new ways to paint human body. We thought about calling this series 'Peep Show', which is probably too obvious, but that was the aim. Of course, we enjoyed ourselves quite a lot. Although there is some post-production to be done with (and proper pictures), here are some of sneaks.

31.3.17

Miroir Noir X Anniversary


REFLEXIONS Xè ANIVERSARI MIROIR NOIR 
–cat- 
El que va començar com una festa pictòrica i juganera per a dos s'ha convertit en una metralladora carregada i amb criteri propi per apuntar i disparar. Per sorpresa nostra.
Hem hagut d'aprendre a viure i a pensar com un sol home al laboratori portàtil de pintura que ens hem endut innombrables vegades a tants llocs.
Hem seguit canviant les normes abans de cada nova trobada per mantenir-les tan exigents com fos possible, i tan sorprenents com la primera vegada. Diem no a l'auto-rèplica i a les pors que ens porten al manierisme estèril.
Barregem les nostres visions i estils individuals per trobar la necessària transgressió tant de bellesa com de realitat.
Perseguim la representació de l'equilibri entre la bellesa i la seva negació i emprem la imatgeria difusa d'un malson.
La nostra missió sagrada és mostrar l'altra banda del mirall i anar aprenent a pintar, és clar.

MIROIR NOIR 10TH ANNIVERSARY STATEMENT
-eng-
Whatstarted as a playful painterly feast for two has become a loaded machine gun with its own criteria to trigger and shoot. To our own surprise.
We had to learn how to live and think as one in the portable painting laboratory that we have set up countless times in many places.
We have kept on changing the rules of each new get-together or exhibition project to make them as challenging and close to a first time as possible. No to self replica or fearful mannerism.
We stir our individual visions and styles with the necessary transgression in beauty and reality. We pursue the representation of the balance between beauty and its negation under the dim imagery of an unsettling dream. Our sacred mission is to show the other side of the mirror. 

REFLEXIONES Xº ANIVERSARIO MIROIR NOIR
-cast-
Lo que empezó como una fiesta pictórica y juguetona para dos se ha convertido en una ametralladora cargada y con criterio propio para apuntar y disparar. Para sorpresa nuestra.
Hemos tenido que aprender a vivir y a pensar como un solo hombre en el laboratorio portátil de pintura que nos hemos llevado innumerables veces a tantos lugares.
Hemos seguido cambiando las normas antes de cada nuevo encuentro para mantenerlas tan exigentes como fuera posible, y estos tan sorprendentes como la primera vez. Decimos no al auto-réplica y a los miedos que nos arrastran al manierismo estéril.
Mezclamos nuestras visiones y estilos individuales para encontrar la necesaria transgresión tanto de belleza como de realidad.
Perseguimos la representación del equilibrio entre la belleza y su misma negación y usamos la imaginería difusa de una pesadilla mal iluminada y tantes veces en falso blanco y negro .
Nuestra misión sagrada es mostrar el otro lado del espejo.

28.2.17

Bratislava working meeting (1-2017)

CAT (ESP después ENG below)
Ens vem reunir a Bratislava el passat febrer per uns dies de treball frenètic, per variar. Vem rematar uns quants paisatges i "retrats d'arbres" que havíem deixat sense acabar durant les nostres reunions tarragonines de l'estiu passat i la tardor: vem acabar un munt d'oliveres massives i fosques, que fan quasi por, i sense voler (:)) ens van sortir amb un tractament dels estereotips mediterranis de la llum i el sol d'un tò gòtic ben esmolat i tornat a tallar pel nostre inefable Mirall Negre. Després de decidir les mesures exactes per a cada sèrie ho vam muntar en bastidors,  vem fer els últims retocs i envernissar.  Aviat està dit però vaia feinada deixar-los com objectes de luxe. En això el Milos és un maniàtic, per sort.
Un bon recull de peces d'aquesta sèrie es mostrarà d'aquí un parell de mesos en una exposició a la Galeria Dub, a Pelhrimov (Rep. Txeca). La inauguració serà el 5 de maig. I hi serem, ahooa.
(Hem tingut molta sort amb l'actualització que'ns ha caigut de l'equip de música al taller, un gir totalment inesperat cap al món de l'alta fidelitat cortesia del veí de taller, que entre nosaltres és un xalat de 40 que respon a les maquinetes, cotxes o motos com si en tingués 21)
També vam tenir temps per a una sèrie de nus, apunts frescos en paper d'aiguafort tot luxós i gruixut, de 100x70, un material amb el qual normalment no treballem, però que, ja que ens n'havien regalat un paquet sencer no vem dubtar a començar a cremar-lo.

ESP
Nos reunimos en Bratislava el pasado febrero para unos días de trabajo frenético, para variar. Para rematar unos cuántos paisajes y "retratos de árboles" que habíamos dejado sin acabar durante nuestras reuniones tarraconenses del verano pasado y el otoño: acabamos un montón de olivos masivos y oscuros, que dan casi miedo, y sin querer, (:)) nos salieron con un tratamiento de los estereotipos mediterráneos de la luz y el sol de un tono gótico muy afilado y vuelto a cortar por nuestro inefable Espejo Negro. Después de decidir las medidas exactas para cada serie los montamos en bastidores,  les  dimos los últimos retoques y barnizamos.  Se dice pronto el faenón que es dejarlos como objetos de lujo. En esto Milos es un maniático, por suerte.

Unas cuantas piezas de esta serie se expondrá en un par de meses en la Galería Dub, en Pelhrimov (Rep. Checa). La inauguración será el 5 de mayo. Y ahí estaremos, ahooa.

(Hemos tenido mucha suerte con la actualización que nos ha caído del equipo de música del taller, un giro totalmente inesperado hacia el mundo del alta fidelidad cortesía de nuestro vecino de taller)

También tuvimos tiempo para una serie de desnudos, apuntes frescos en papel de aguafuerte lujoso y grueso, de 100x70, un material con el cual normalmente no trabajamos, pero que, puesto que nos  habían regalado un paquete entero no dudamos en empezar a quemarlo.


ENG
We met in Bratislava last February for a few days of frantic work. We've solved the last steps of a few landscapes and 'tree portraits' that we'd brought slightly unfinished from our meetings in Catalonia last summer and autumn. We framed and varnished them after deciding the exact measures for the different series. It ended with a bunch of beautiful massive and dark olive trees, and finally an overall general gothic approach to the mediterranean stereotypes of light and sun, again severed by our Black Mirror.
This series will be shown in a forthcoming show at Dub Gallery, in Pelhrimov. Opening next May 5th.
(we've been very lucky with the soundsystem upgrading, to a totally unexpected hi-fi top tech set, as seen in the first pic..hehe)

We also had time for a series of fresh nudes on luxury etching paper, a material we usually don't work with that the great illustrator Mme čitecova gave us a full 100's pack of them as she decided she wouldn't be using them.

26.2.17

2017 Spirit of a New Blog

CAT
Presència web
Estic refent, més aviat reestilitzant, la pàgina web. Encara no està penjada, calma. Sí, un d'aquells moments forat negre que ve anunciat amb molta antelació i que, quan arriba per fi, pot durar mesos, durant els quals tota la teva presència digital penja d'un fil i es desencaixa una mica, o molt, i no pares de refer àlbums, com si els cromos Bimbo haguéssin tornat, de cop. Vol dir que potser després de l'estiu ja en parlarem.
De moment només puc interactuar aquí i a les xarxes. La pàgina vella segueix penjada amb unes quantes galeries i us quants links.


Sobre aquest blog i com anirà a partir d'ara.
Confirmar que m'agrada haver-me passat a redactar en català. Em sembla imprescindible avui dia com a mostra de compromís amb el (meu) país. I que a més em retorna a (pensar i) escriure com quan parlo, més que com quan redacto en una llengua estrangera, que el missatge sempre surt més impostat.
Com que també estic fartet@ del webspreading de plataformes, i de malatendre els mil comptes a pàgines d'autobombu on hem arribat a caure tots, potser que comenci a automatitzar Feisbucs, Instes i altres pelleringues, i torni a concentrar-me en aquest espai que només és meu i fer-hi les reflexions que em semblin, però més elaboradament i llarga que les que estava fent per fer a les xarxes. Val a dir que haver anat a viure a pagès ageganta les sensacions de distància i perplexitat davant els continguts i les formes de la marea digital que ens té inundats. I va escurçasnt el temps i la credulitat que els hi dedico.
Ara, pel cicle vital i per la mica de distància que m'estic podent permetre, potser em toca recapitular i explicar-me més i millor. I que això torni a ser l'espai on xerro (sol) en veu alta sense pensar-m´hi gaire ni passar la vergonya que passaria si ho hagués de fer al FB.
I currar-me les traduccions con déu mana que fora ja em diuen que què passa, que del català per traductor automàtic no séntén res. Tot té un preu i ara toca fer una mica el políglota si el català ha d'anar per davant. Rigor lingüístic al menys.
Bon profit.


ESP
Presencia web
Esttos días ando reestilizando la página web. Todavía no está colgada, y va para largo, que tengo al webmaster missing y todo a medias. Sí, uno de aquellos momentos-agujero-negro que viene anunciándose con mucha antelación y que, cuando llega por fin, puede durar meses, durante los cuales toda tu presencia digital cuelga de un hilo y se desencaja un poco, o mucho, y no paras de rehacer álbumes, como si los cromos Bimbo hubiesen vuelto de golpe. Quizás después del verano ya  hablaremos.
De momento solo puedo interactuar aquí y en redes aunque sigue colgada la página antigua.


Sobre este blog y cómo irá a partir de ahora.
Confirmar que me gusta haberme pasado a redactar en catalán, decisión que me parece imprescindible hoy en día como muestra de compromiso con (mí) país. Espero que los castellanoparlantes lo entendais como una manera de apoyar mi lengua más que como una negación de la vuestra. El catalán me devuelve a pensar y escribir como cuando hablo, me es más fácil y natural que cuando redacto en otra lengua. Cómo también estoy hartit@ del webspreading de plataformas y de malatender las mil cuentas en páginas de autobombo dónde hemos llegado a caer todos, quizás que empiece a automatizar Feisbucs, Inst@s y todas las otras, y vuelva a este espacio que sólo es mío para hacer las reflexiones que me parezcan, pero más elaborada y largamente que las que estaba haciendo por hacer en las redes. Justo es decir que haberse ido a vivir a un pueblo agiganta las sensaciones de distancia y perplejidad ante los contenidos y las formas de la marea digital que nos tiene inundados.
En este momento de mi vida quizás me toca recapitular y explicsr mis cosas más y mejor, un poco. Y que esto vuelva a ser el espacio donde charlo en voz alta sin pensarlo mucho ni pasar la vergüenza que pasaría si lo tuviera que hacer en FB.
Y currarme las traducciones cono dios manda, que fuera ya me dicen que qué pasa, que del catalán por traductor automático no se 'entén res de res'. Recapitular y serenarse, carajo, y perdonad mi francés.
Buen provecho.
Las ilustraciones son rescates de transfers a l'ancienne retocados hace 15+(?) años cuando empezaba a ponerme con el Photoshop.

31.1.17

2017 fins ara (1) Vanitat digital, visibilitat i fer-se transparent al web


 
CAT

Com em passa des de fa uns anys, fa molts dies, que s'han tornat setmanes i després mesos, que sabia que havia de sometre'm a l'esclavatge d'actualitzar el blog.
i no trobava el moment i menys les ganes. Ara loguejant-me he vist la raquítica entrada, solitària i trista, de 2017. Pobreta. L'he esborrada per pura vergonya del deixat enxampat en la seva deixadesa. I faré públiques unes reflexions que poden semblar cursis i que segur que són patafísiques, sobretot quan són fetes des d'una plataforma digital que de moment seguiré usant. Però són obligades quan una realitat tan enpitjorada ens esta esclatant a la cara.

El perquè de les meves freqüències postejadores quasi tendint a zero, és que ja m'han arribat a fer mania les xarxes, com les fem servir i on ens han dut. Ben passat el punt del 'què ens estan fent' que prevèiem sense acabar de ser-ne conscients, amb aquella perífrasi de gerundi tan inconcreta i resignada. Només cal pensar-hi una mica per esgarrifar-se. I ja sé que està dit mil cops, però és que sisplau.
Un cop més contar les hores malversades i asseure's sobre la perplexitat de veure'ns encara tractant-nos a través del mirall exhibicionista, tafaner, esbiaixat i simplificador de Facebook, o ficats de cap a la guerra de cridar i no escoltar-se a Twitter, o en el creure que veiem quan passem segells de 72dpis a Instagram o Pinterest, i així totes les aps. I tothom amb el nas i mitja ànima al mòvil. I amb el polze de l'esquerra plantant likes per collir-ne després. Tot per la visibilitat. I perdoneu el recompte d'evidències

Suposo que sobreviure-hi i recuperar-se un mateix i el temps per tornar a ser serà a volta 'd'anar-se deixant desaparèixer' del web per incompareixença.
I poder tornar a disposar de totes les hores perdudes abans de perdre-les, i tornar a ser capaços de viure la vida sense documentar-la com dements per als demés, i començar els dies amb altres coses davant el nas que una pantalla de 3,5 polzades, òstia. I oblidar què collons és una polzada també. I a pendre pel cul la puta visibilitat del pobret artista sol al món. Quina visibilitat??? On es domicilia la visibilitat? Quan paguen de 'pensió de visibilitat' no contributiva? I si has pagat anuncis a FB et fan VIP?? Òstia ja. No podem parar d'omplir la xarxa de xorrades i records constants de que existim? És que t'acabes posant budista. Nois, és l'ara i l'aquí, sento dir-ho.

Tal com s'han girat les coses, m'agrada la imatge ballardiana d'anar deixant abandonats els tants perfils escampats per les platges del web. Deixar els followers avorrir-se i que abandonin ells també el seu perfil dins el teu perfil abandonat. I aconseguir per fi acabar desapareixent dels logaritmes i de la realitat virtual i tornar a ser només carn i os.
Deixar de veure cada dia les fotos dels perfils dels amics-només-digitals, i de tants a penes coneguts o just saludats, i respirar alleujat veient tantes cadires buides de cop al cap i al cor.

I tot just canviant protomoments per protorecords, que de veritat que són la mateixa cosa, al final. I poder deixar dissoldre's sense por els cents d'amics passats possibles i futurs, virtuals i sempre absents, a una acollidora bromera post digital. Ampla i silent.  Que tampoc sembla tan mal pla quan comences a clarejar i et comencen a fer nosa tots aquests bits de no-vida i a confondre's amb la realitat al teu cervellet amb la RAM al 99%.
Deixar en vida l'herència digital morta i tornar a encendre foc a la nit si fa fred o a treure les cadires a la fesca si fa calitja. Que Linkedin o Instagram enviïn per sempre notificacions a una bústia de correu brossa abandonada que mai es revisarà ni buidarà. Ser abstencionista sistèmic per una vegada.

I recuperar-se a un mateix trobant-se en el silenci i l'espai que no ens poden donar els Mons Digitals.
Perquè el web ha passat de ser un índex del món a ser per a molts el mateix món. Una substitució absurda i castradora que procuraré anar desfent ara que ja m'he fet a la idea de la finitud i absurditat de tot plegat.

Ha acabat sent un post filosòfic, i el cos me'n demana algun(s) més. Potser que comenci a veure aquest espai només meu com l'espai on fer-hi les reflexions de nàufrag a la balsa de salvament després de la tempesta que han sigut els darrers vint anys (o trenta). Que, puta!, que ràpid han passat.

(Haver canviat d'un blog que fou bilingüe castellà-anglès a català-i-a-vegades-si-tinc-temps-també-castellà-i-anglès encara exagera més aquesta sensació de nàufrag que retorna les ampolles al mar, posant-hi el seu ropi missatge tot i sabent-se prop de costes deshabitades....)

CAST
Cómo me pasa desde hace unos años, ya hace muchos días, que se han vuelto semanas y después meses que sabía que tenía pendiente someterme a la esclavitud de tener que actualizar el blog. Y no encontraba el momento ni las ganas. Ahora logueandome he visto la raquítica entrada solitaria y triste de 2017. Pobrecilla. Y la he borrado por sosa. T he hecho esta. Y aquí unas reflexiones y acción de Iria Lombardía, de hace 5 años, cuando ya estaba claro que esto no se puede aguantar mucho más.




Si estoy digitalmente tan pasivo, casi tendiendo a cero, es porque estoy harto de la web y sus redes, y de lo que nos han hecho.
Muy pasado ya el punto del 'qué nos están haciendo' que decíamos resignados y sin acabar de ser conscientes de qué, con aquella perífrasis de gerundio inconcreta, como sin querer saber cuando acabarían de hacérnoslo.
Sólo hay que pensarlo un poco o ver a todo dios abducido-cara-al-móvil para acojonarse. Es perplejidad por las horas malgastadas, por vernos a tantos encallados reaccionando al mundo bajo el paradigma exhibicionista, cotilla, oblicuo y simplificador de Facebook, o metidos de lleno en la guerra del gritar y no escucharse en Twitter, o creyendo ver sin ver en Instagram o Pinterest, y así con todas las apps y casi tod@s nosotr@s.

Sobrevivir a la alienación para recuperarse a uno mismo será solo a base de 'irse dejando desaparecer' de la web por incomparecencia.
Y volver a vivir la vida sin documentarla para los demás y empezar los días con otras cosas que una pantalla ante la nariz. Y a tomar por el culo la visibilidad. Que es lo único que nos permite existir para el mundo a los artistas, aunque nos requiera ya casi más tiempo que la propia práctica artística, y que desde luego no nos saca de pobres y ya apenas nos promete ni un futuro mejor ni nada. Ni como individuos ni como sociedad. Ballard predijo que el futuro sería aburrido. Se quedó corto. Aburrido sí, y decepcionante por lo menos.

Me gusta la imagen ballardiana de ir dejando abandonados los mil perfiles esparcidos y dejar que los followers se aburran y abandonen también su perfil dentro de tu perfil abandonado, y por fin acabar desapareciendo de los logaritmos, de la realidad cotidiana digital, quedando solo como un poso abandonado, recuerdo desvanecido de una posibilidad que no fué, de una protorelación incumplida, también para los amigos-solo-virtuales y para muchos conocidos o solo saludados. Que tampoco parece tan mal plan cuando empiezas a clarear y te va molestando el peso de los pasados virtuales que no existieron. Esos mil-dosmil-tresmil amigos en FB que no sabes qué voz tienen ni si les gusta el regaliz.

Dejar en vida la herencia digital muerta y volver a encender fuego por la noche si hace frío o salir a tomar el fresco y charlar, si hace calor. Que *Linkedin o *Instagram sigan enviando notificaciones a un buzón de correo basura también abandonado que nunca se revisará ni vaciará. Ser abstencionista sistémico por una vez. Y reventar de kippel los servidores.

Y recuperarse a uno mismo encontrando el silencio y el espacio que no nos pueden dar los Mundos Digitales, que, por definición, necesitan contenidos externos para ser, o sea experiencias analógicas, fruto del tiempo fuera del espacio digital, en forma de representaciones del mundo y de sus contenidos. Pero la web ha pasado de ser un índice del mundo a ser para muchos el mismo mundo. Una sustitución absurda y castradora que procuraré empezar a deshacer ahora que ya me he hecho a la idea de la finitud y sinsentido del todo llamado vida.

 Ha acabado siendo un post filosófico, y siento que el cuerpo me pide algún(os) más. Quizás empiece a ver este espacio sólo mío como el espacio para las reflexiones de un náufrago en balsa de salvamento después de la tormenta que han sido los últimos veinte años (o treinta). Que, uau!, qué rápido han pasado.

Haber cambiado de un blog de breves textos que fue bilingüe castellano - inglés, a largas reflexiones en catalán - y a veces si tengo tiempo traducidas al inglés y castellano, me acerca a esa sensación de náufrago devolviendo, cuando se acuerda, botellas al mar, aún sabiéndose cerca de costas deshabitadas.