23.7.17

2017 fins ara (2). Adéu Barcelona. L'expulsió del temple.

Sobre l'expulsió silenciosa dels artistes de la ciutat superdemanada també està bé parlar-ne.
A Barcelona s'ha acabat tenir un taller i un lloc on viure.
I només un un lloc on viure, aviat.
I així, la diàspora silenciosa d'artistes continua. I la de barcelonins en general, és clar.

Que d'en sec tothom (del món, no et pensis) vulgui que t'apartis una mica més per plantar-hi un altre parasol, diuen que no és culpa de ningú. Que és llei de vida i que llei d'oferta i demanda man(d)a.

Al sud hi falta gent.
En l'òrbita de les reflexions que feia fa poc sobre la dolçor de la 'soledat entre molts' i l'evolució de la pròpia 'presència social', aquest any hem confirmat el camí que vem començar amb la Katy, la meva companya de vida, anant-nos-en a viure a comarques.
Després de vora tres anys ja fora, comprovant-ne els avantatges, hem cremat les naus i ens hem venut la casa de Barcelona. Ja està fet i ja som fora, i per sempre, sembla. I redescobrint aquesta sensació d'apàtrida recent, amarga i que punxa el cor.

Ens han pagat bé per la nostra renúncia, i secs de disgust, no ens queden ja queixes, només aquell regust àcid, com de ressaca de gatera de dies.

Adéu i a veure on us ama(r)gueu els que us hi quedeu.
 De fet això ja es veia venir fa anys, altra cosa és que no ho volguéssim veure. Ha anat passant a totes les capitals a Europa i suposo que del món. A les ciutats que van tenir una història, una vida o un desenvolupamet que les va fer especials, i que ara trobem deconstruides en parc temàtic deixatat i incòmode, amb cada cop menys rastre d'indígenes lliures. Només lacais i servents. El món dels visitants, vist i viscut en fakes simplificats i endolcits que imiten els arquetips del propi món. L'horror fet massa humana deshumanitzada i els cents de turistes pujant disciplinats a la conquesta i violació de la bateria del Carmel. I de l'Staromestský orloj de Praga, de la Rive gauche de París, i de quasi tot arreu on abans feia ganes d'anar. Ara entenem el malhumor, i odiem com ens vèien fa anys els parisins quan voltàvem la Sena o els londinencs quan passejàvem Piccadilly.

I és clar, Barcelona, la gran bagassa va voler competir-hi.

Potser els que no en podem suportar la versió actual som els que no la reconeixem perquè la vem descobrir als setantes i vuitantes, amb aquella lletjor, aquella sordidesa grisa i bruta barreja de postguerra i post-transición, i de farwests dels guètos d'inmigrants espanyols entre descampats i trossos de simcity per terraformar. I mai ens vem imaginar que ara hi tindriem platges com a Llorets, i  turistes en banyador i xancletes per tot arreu, i centenars de restaurants japonesos plens de turistes japonesos enlloc de restaurants xinesos i selfservis xaicas on festejàvem entre nosaltres.

Ara, un gran tot-a-cent-i-més, mal gestionat pels que éren la gran esperança. Cartó pedra pels de vueling i raianair i una gran distracció de la feina de fer-nos un país que ha durat vint dels quaranta anys de la Transició espanyola, des de les putes olimopíades.
I perdoneu-me que parli de política, però potser ha arribat el moment de donar-li a la política la importància que la nostra generació (X?) no li va donar. I així estem. Coscubielejant sense vomitar ni revoltar-nos

Mira el Sonar que digital i mundial i superbarceloní i quin èxit més espetarrant i quin prestigi.
I mira i ensuma el cadàver vivent del pobret Mariscal, paradigma desgraciat del que va semblar que seria i del que ha acabat sent la Barcelona post-olímpica, fent de nou un altre cartell per la Mercè. Una merda de cartell i per suposat una merda de concurs que s'han estalviat. I en José Maria Sanz, Boget, exiliat malhumorat i ciutadà(ns), terrible en cada detall de la seva professió, anomenat fill predilecte pels indecents que porten des d'en Serra dissenyant aquest nyap de ciutat que els hi ha quedat.

Potser hagués estat qüestió de deixar-los endur-se la sagrada família dels collons a Osaka.